És temps de flors, i com si d’una vella reivindicació es tractés, el pati de la Casa Boadas Formiga al Barri Vell de Girona, ha deixat d’emmirallar-se en si mateix per obrir-se cap al territori en un exercici introspectiu. El pou, centre neuràlgic en temps passats de la casa, resta ara tan sols com un vestigi d’una època que el va saber significar. Ara però, cansat de la indiferència amb que se l’observa a diari en les escalades cap a les balconades superiors, ha decidit convidar al seu costat un bocí arbrat del paisatge que enllà reguen també les seves aigües profundes i corrents, però tot just entrevistes per qui s’hi aboca. Olors i colors que d’ell emergeixen. Fins que, inesperadament, un arbre esclata en mig d’aquesta pedrera urbana.